Carme Valero Omedes (1955-2024)

Mítica, llegendària, heroïna, pionera, figura... la JAS perd al millor atleta que ha tingut el club

El passat 2 de gener i arrel d’un vessament cerebral, ens va deixar Carme Valero als 68 anys. El millor atleta (home o dona) dels 100 anys de història del club.

Cal valorar positivament, que tot i que també va tenir llicencia per altres clubs forans, els millors èxits de la Carme van ser defensant els colors de la JAS, fet que suposa un gran ressò mediàtic, tant pel club com per Sabadell. I ha estat tot un privilegi haver tingut una figura com la Carme, que va créixer al club i corrent per la JAS gairebé tota la seva etapa atlètica, fent, que a cada un dels seus èxits, club i ciutat n’han sortit plenament beneficiats.

Amb l’empenta de la Carme, la JAS va aconseguir el millor èxit de la història del club: campions d’Espanya de cros en 1976 i 1977 (sorprenentment, i sense el concurs de la Carme, també es va repetir títol en 1978). Per llavors (1978), la Carme havia fitxat pel Club Natació Barcelona, però la JAS va aconseguir encadenar 3 títols consecutius amb un equip totalment casolà, és a dir, atletes sabadellenques fetes a la JAS. En 1987 i 1988, i gràcies al patrocini (primer de Silos i després de Xerox) i la tasca de la Carme (havia tornat a la JAS per penjar les sabatilles aquí) en agrupar cap al nostre club a algunes de les millors corredores de cros del país, va fer possible sumar 2 títols més de campions d’Espanya de cros per equips femenins. Anys més tard, només New Balance, Valencia Terra i Mar i Futbol Club Barcelona, van igualar els 5 títols de la JAS com a campions d’Espanya de cros per clubs femenins, per, finalment, ser superats pel Bilbao Atletismo amb 8. Amb aquest mateix equip de figures estatals, Xerox-JAS també es proclama tercer d’Europa en cros per clubs (1988), la millor fita del club.

En el cros fou on va aconseguir els seus millors èxits, en una època que encara no es celebrava el Campionat d’Europa i la cursa del mundial era exclusivament de categoria absoluta (només amb homes es disputaven dues curses: la junior i la absoluta). Cal remarcar això, doncs sens dubte, el seu palmarès seria més gran d’haver pogut competir ens uns europeus i en altres categories que no fos només la absoluta. Per exemple, en el primer Campionat del Món que va disputar (1972 a Cambridge) tenia només 17 anys, ho fa en la categoria absoluta i queda la 31 (d’haver existit la categoria sub’18 com actualment hi és, potser s’hagués proclamat campiona del món d’aquesta categoria). Posteriorment participaria en més mundials, en total 7 de consecutius: 31ª (1972), 25ª (1973), 9ª (1974), 3ª (1975), 1ª (1976), 1ª (1977) i 10ª (1978). Exceptuant en aquesta última edició, per llavors atleta amb llicencia pel CNB, en totes les altres, com atleta de la JAS. Encara hagués pogut anar a algun mundial més com a campiona estatal del moment, però va renunciar-hi per discrepàncies amb la federació. La Carme encara no havia paït la xerrada tècnica d’un federatiu abans de la cursa del mundial de 1976 al manifestar a les atletes seleccionades: “Sou unes culgrosses i mamelludes. No teniu cap possibilitat de fer res rellevant”. S’ho va haver d’empassar: la Carme guanya i son desenes per equips.

Carme Valero passarà a la història de l’atletisme espanyol com la primera atleta femenina en participar a uns Jocs Olímpics. Fou en 1976 en motiu de l’edició celebrada a Montreal. El seu debut fou el 23 de juliol a les 16h50’ (sortida 1ª sèrie dels 800, sèrie on hi ha la Carme). Moment històric. Fins aquell moment, i des de Anvers (1920), 84 atletes masculins havien estat olímpics. Però cap dona. Curiosament, des de Montreal, i arrel de la participació allà de 16 homes més, la proporció dels atletes olímpics espanyols seria de 100 homes per 1 dona. Per tornar a tenir atletes espanyoles als Jocs, va caldrà esperar dues edicions més: a Los Angeles’84 amb 2 atletes. Al següents Jocs, ja serien 7 les dones en ser olímpiques, entre elles, la també sabadellenca Montse Pujol. És a dir, de les primeres 10 atletes espanyoles olímpiques de la història, dues han sortit de la promoció de la JAS.

El 28 de febrer de 1976 es quan la Carme aconsegueix la gesta que glorifica. Es al hipòdrom de Chepstow (Gal·les), seu del Campionat del Món de cros. Tot i haver fet bronze l’any anterior, aquest cop guanya amb una superioritat insultant, ni més ni menys que per 19”6 segons de avantatge respecte la sots-campiona i de 36”6 amb la tercera. Tant de bo haguéssim pogut veure la seva exhibició per televisió (TVE no va oferir la cursa, però si la dels homes). La seva gesta fou gratament dignificada, com per exemple, el Mundo Deportivo, que li dedica la portada amb una foto d’arxiu de la Carme amb la samarreta de la JAS (avui en dia, seria impensable aquesta portada...). Inclús, La Vanguardia, cataloga la proesa de la Carme amb el titular: “Una sabadellense dió ayer a España el mayor logro atlético de su historia”. Cinc mesos més tard, a Montreal, és quan cal valorar la gesta de la Carme. La soviètica Tatyana Kazankina, a qui la Carme va apallissar a Chepstow (sots-campiona) es proclama doble campiona olímpica en 800 (amb rècord del món inclòs) i 1500. L’altre medallista a Chepstow, la italiana Gabriela Dorio (3a) és 6a a la final dels 1500. Malauradament, la cursa dels 5000 metres femenins encara no estava al programa olímpic, i no és descabellat pensar amb el que hagués pogut fer la Carme a Montreal (una medalla ?) d’haver-se disputat aquesta cursa allà (a Chepstow, el quilometratge fou de 4.800 metres).

L’any següent, a la ciutat alemanya de Düsseldorf, la Carme repeteix títol. Aquest cop amb un marge més estret (només 2 segons) superant a un altre atleta soviètica: Liudmila Braguina (5a en 1500 a la final olímpica de Montreal). Per llavors, les rivals d’aquella època no eren les atletes africanes, sinó les del bloc comunista, com Braguina, representant de la URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques), amb mètodes d’entrenament sospitosos de dopatge (tal com algunes atletes d’elit han admès anys més tard). Aquet cop si, TVE va oferir en directe les dues curses: la femenina i la masculina. Però malauradament, al arxiu de TVE no hi ha copia de la cursa femenina (però si de la masculina). Al Mundo Deportivo torna a sortir la Carme en portada (entrant triomfant a la meta de Düsseldorf) i només una sola línia de la derrota del Barça a la lliga (“El Barça batido en Burgos”). També apareix a la portada (integra) de la revista alemanya Leicht Athletik. Cal tenir en compte pels interessos de la JAS, que la Carme no va estar sola a Düsseldorf, doncs Àngels Guitart, també fou seleccionada per l’equip nacional: 87ª classificada i Espanya 7a per equips (amb 2 atletes del club). Des de llavors, cap atleta espanyola ha estat medallista en un Campionat del Món de cros, fet que dona encara més valor a les 3 medalles assolides per la Carme.

Abans d’aquestes gestes, la Carme no era una atleta qualsevol, doncs ja s’havia fet veure en grans esdeveniments atlètics: 4a (1500) al Campionat d’Europa junior (1973) i a menys d’un segon pel bronze, 7a (1500) i 15a (3000) al Campionat d’Europa (1974) i 3a (1500) i 5a (800) als Jocs del Mediterrani (1975). A Roma, seu del Campionat d’Europa absolut es classifica per la final on acaba 7a amb un temps de 4’11”61, marca de gran valor per una atleta de categoria junior  (19 anys). Aquesta marca encara avui és rècord de Catalunya junior (actual sub’20) i va romandre com a rècord d’Espanya sub’20 fins l’any 2022, és a dir, 48 anys després. Inaudit. Cal seguir valorant aquesta marca, en un hipotètic ranking mundial de l’any de la categoria sub’20 (per llavors, la IAAF encara no ho publicava), la Carme es situaria com la millor atleta europea i segona mundial del 1974. Però el que si que existia era el ranking absolut anyal de la IAAF: la marca de 1500 de la Carme suposa estar la 17a mundial i 14 europea del 1974. A la vegada, la 28a mundial i la 24a europea de tots els temps.

L’època en que li va tocar viure la Carme fou precària en quant a grans campionats internacionals en categories que no fossin la absoluta, doncs, pràcticament, només existia un campionat d’Europa junior cada 2 anys. Res a veure amb els temps actuals, inclús, amb campionats del món juvenils i juniors. Per tant, a lo màxim que es podia aspirar era ser seleccionat pels Jocs de la FISEC (Fédération Internationale Sportive de l’Enseignement Catholique). És a dir, un oficiós campionat de varis esports entre alumnes d’escoles catòliques europees. I ho fou en dues ocasions: en 1971 on guanya els 600 i en 1973 on guanya els 800.

En 1970 i 1971 assoleix el seu primer títol estatal: campiona d’Espanya juvenil de cros. Però, a partir de llavors, ha de disputar el Campionat d’Espanya de cros dins la categoria absoluta, doncs, per aquella època, les atletes juniors havien de competir amb les absolutes amb una única classificació (i així fins 1978, edició en que ja es va incloure la categoria junior). Així doncs, amb aquestes condicions, en 1972 la Carme afronta el seu primer Campionat d’Espanya de cros a nivell absolut i tot i ser una atleta de 16 (al ser nascuda el 4 d’octubre, encara no té els 17 anys), es proclama brillantment sots-campiona. Posteriorment, ha estat campiona d’Espanya absoluta en 800, 1500, 3000, 5000, cros i 1500 indoor. En total, 25 cops, quasi res. El primer en 1972 (1500), quan encara era una atleta de 16 anys (17 a finals d’any). I precisament, un d’aquest títols fou aconseguit a Sabadell, en motiu del Campionat d’Espanya de cros. Disputat al bosc de Can Deu, és la millor competició organitzada per la JAS a lo llarg de la seva història. El reclam de la Carme, així com de Mariano Haro, atleta de Palència, el més popular del país per aleshores i favorit per endur-se el títol en la cursa masculina, van fer que a Can Deu s’hi arrepleguessin unes deu mil persones.

En total, ha estat 25 vegades internacional absoluta. Però els seus mèrits van més enllà de l’atletisme, doncs, per exemple, ha estat reconeguda com a “Millor Esportista Espanyola” en 4 edicions, fita que només ha aconseguit la nedadora Mireia Belmonte, igualant els 4 guardons de la Carme. Així mateix, també fou escollida com la “Millor Atleta femenina del segle XX”. També té molt simbolisme el fet de haver estat elegida (junt el regatista barceloní, Miquel Noguer) en ser els primers portadors de la torxa olímpica en territori espanyol al arribar la flama olímpica a Empúries. També és posseïdora de la Medalla de l’Esport “Forjadors de la Història Esportiva de Catalunya”, atorgada a l’any 2003, a la mateixa edició on també va rebre la mateixa medalla en Josep Molins. En Pep, el seu entrenador i en qui va confiar cegament en ser el responsable de la seva preparació. Ho van encertar.

El seu reconeixement va continuar un cop acabada la seva carrera atlètica, i des de llavors, no ha parat de rebre distincions, premis i homenatges. El darrer, al maig passat, a Madrid, en motiu del Memorial De la Quadra-Salcedo, on va córrer uns 300 metres de gran simbolisme en la vella pista de cendra de la Ciutat Universitària. Carme va rebre un ben merescut reconeixement. Sense saber-ho, va córrer amb la samarreta de la JAS l’ultima cursa de la seva vida. I el darrer reconeixement: protagonista del vídeo “Campeones de Honor”, presentat el 28 de desembre per Sport - Prensa Ibérica. També, i sense saber-ho i com si fos un comiat, l’últim document gràfic de la Carme en vida. Casualitats del destí, hores després de la presentació, pateix un vessament cerebral. Tot i fer el possible dins el mon mèdic, la Carme ens deixa 5 dies després.

Finalment, el dia del seu enterrament, rep el darrer reconeixement. José Manuel Rodríguez Uribés (President del Consejo Superior de Deportes), present al acte, així com Marta Farrés (Alcaldessa Sabadell), Raúl Chapado (President RFEA) i Mercè Rossich (Presidenta FCA), comunica a la família Valero que el nou Centre d’Alt Rendiment de Madrid portarà el nom de Carme Valero Omedes. Un bonic detall. Però també ho fou el comiat de molta família de la JAS de la seva època al club. A Sant Fèlix hi havia companys i membres de la JAS de les 3 generacions en que va conviure amb nosaltres. I d’altres etapes, com en Miguel Quesada (únic atleta sabadellenc amb 2 Jocs Olímpics a les seves cames), amb qui li unia una gran amistat. Fou emotiu veure tanta gent de la JAS donant el darrer comiat a la Carme.

Descansi en Pau.

Ricard Rof